diumenge, 9 de maig de 2010

Divendres 7 de maig – Beijing

Ens hem llevat, i després de fer un bon esmorzar, ja hem preparat les motxilles per traslladar-nos cap a Beijing. Però aquest matí encara podem fer un últim passeig pel poble de Pingyao. Realment passejar per aquest poble és una delícia.

A ¾ d’una ja estem a punt per anar cap a l’estació de trens. El noi de l’alberg ens acompanya fins a la part on circulen els tuc-tucs, i després de parlar amb un dels conductors que hi ha allà aparcats esperant clients, ens diu que ja hi podem pujar, i que el trasllat fins a l’estació serà de franc. Caram, quins bons tractes que ens fan a l’alberg; la veritat és que tots els treballadors són molt atents.

Arribem a l’estació, i després d’uns 20 minuts arriba el tren. Com sempre el mateix ritual: et tenen retingut en una sala d’espera i uns 10 minuts abans de la sortida del tren deixen entrar a l’andana. En aquell moment, tothom sembla boig, ja que comencen a córrer cap al tren. Tot i així, aquesta vegada el tren no estava a l’andana, i una revisora anava ordenant a la gent en fileres segons al vagó que havia d’entrar.

En arribar el tren, hem entrat al vagó que teníem al davant, però que resulta que no era el nostre. La primera imatge ha estat impactant: vagons molt llargs i tots els seients plens i gent dreta al passadís. Hem hagut d’anar obrint-nos pas amb les quatre motxilles penjades fins al nostre vagó. La gent s’apartava com podia, ja que amb les motxilles ocupem bastant espai. Realment ens sentíem observats, perquè no hi havia cap “occidental” més. En arribar als nostres llocs, estaven ocupats. Hem fet aixecar a la gent que hi havia ensenyant-los el bitllet amb el número de seient, tot i que s’han aixecat perquè el revisor venia darrera nostra i estàvem fent un tap enmig del passadís, que ja estava ple de gent. Llavors hem descobert que hi ha gent que viatja amb uns bitllets més econòmics, que no tenen reserva de seient.

Érem el centre d’atenció de tota la gent del voltant, que reia molt i volia parlar amb nosaltres, tot i que no podíem intercanviar cap paraula perquè ells no parlaven català. Un noi que parlava una mica d’anglès feia de traductor entre nosaltres i la gent del voltant.

Hem estat una hora i mitja al tren amb una calor insuportable, però per sort estàvem asseguts. El més divertit és que amb el tren atapeït de gent encara van passant carrets amb menjar, begudes i altres “lilaines” per vendre. No us penseu, tots són venedors oficials de la companyia de trens.

En arribar a Taiyuan, hem hagut de sortir de l’estació i tornar a entrar per un altre accés passant tots els controls d’escàners habituals.

Hem sortit puntualment amb el tren ràpid a les 16.29h. Aquesta vegada no hi havia corredisses ni gent dreta a dins el tren; aquest tren és el TGV xinès, i ja té més categoria. Això sí, també hi havia hostesses que passaven carrets amb menjar i beguda. Hem fet les tres hores i mitja còmodament, amb bons seients i aire condicionat.

Hem arribat a Beijing a les 19.51h, i seguint les instruccions rebudes per email des de l’alberg, hem sortit de l’estació per la sortida Nord i hem anat a buscar el bus núm. 9, que ens ha deixat a la plaça Qianmen, a uns 900 metres de l’alberg.

Ja no sabem si és el bagatge que portem de tots aquests dies, però ja no ens ha impressionat la gentada i ens hem orientat perfectament pels carrers, arribant a l’alberg en un tres i no res.

Estem al “Leo Hostel”, en mig del “Dazhalan Hutong”. Només d’arribar la sensació ha estat com d’arribar altra vegada a un oasis, ja que disposa d’un pati interior, tranquil·litat i bon ambient (240Y hab.doble).

Hem deixat les bosses i hem sortit a fer un vol per aquests carrers del hutong, plens de llocs per menjar, botigues, hotels, ... i molta gent.

Els hutong són barris formats per carrerons laberíntics i petites construccions tradicionals que serveixen de vivenda, l’origen dels quals data de fa uns quants segles. Encara se’n conserven bastants que creuen la ciutat d’est a oest, i es creuen entre ells per crear un enorme i fascinant laberint de vivendes mig desmuntades. Amb l’imparable creixement urbanístic de Beijing, molts hutongs estan desapareixent, tot i que gràcies a la pressió d’associacions locals s’estan preservant els més històrics.

Realment aquest creixement urbanístic l’hem estat observant al llarg d’aquestes setmanes al voltant de totes les ciutats i pobles que hem visitat. Els blocs de pisos creixen com bolets entre la runa dels dels barris vells que acaben de tirar a terra. El que més sobta, és veure aquestes noves ciutats (o barris) d’alts edificis, la totalitat dels quals està buida. Construeixen molt ràpidament i potser no s’omplen tan ràpidament. Així ens ho expressava una noia de Nova Zelanda que fa uns mesos que viu a la Xina; vas a dormir, i l’endemà al matí hi ha un edifici nou on abans no hi havia res; o bé t’han posat un parc amb 1000 arbres en un moment.

Riu-te’n tu de la bombolla immobiliària espanyola ...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada