dijous, 6 de maig de 2010

Dimarts 4 de maig – Xi’an


Avui anem a pujar a la muntanya Hua Shan, una de les 5 muntanyes sagrades del taoisme pels xinesos. Actualment els taoistes ja han marxat, però la bellesa dels cims granítics fa que siguin uns paisatges molt bonics i molt concorregut pels xinesos.

Nosaltres havíem vist i llegit moltes coses sobre aquesta muntanya, ja que es considera un dels trekkings més perillosos del mon. Però resulta que aquest trekking, d’unes 5 hores, és el tram que fas si comences a pujar des del poble de HuaShang (a poc més de 700m. d’alçada) fins el pic nord (1615m. d’alçada), gairebé on arriba el telecabina construït pels austríacs. Per fer la resta de pics, s’hi ha de sumar com a mínim unes 3 hores més.
Les informacions, com sempre en aquest país, són molt confuses, i fer això en un sol dia pel teu compte, des de l’alberg ens diuen que no és possible, i que ens hauríem de quedar a dormir a dalt la muntanya (no us ho perdeu, que hi ha una mena d’hotels) i hauríem de baixar l’endemà. Com que no tenim prous dies, decidim agafar el tour d’un dia que pots agafar des de l’alberg, però que organitza el Xi’an Tourism Center.
Ja sabeu, el típic i fàcil tour : 2 hores de trajecte en bus fins a la muntanya, de 5 a 6 hores per voltar per allà (pujant amb el telecabina), i dues hores de tornada.
I ara la realitat: som a Xina
El trajecte que començava a les 7.40h, acaba començant a les 8.15h. El trajecte de 2 hores en bus es converteix en un “passeig” de 3 hores i mitja. En arribar prop d’on has d’entrar a la muntanya, el bus es para i ... és hora de dinar !!! Ens deixen una hora al restaurant convenient perquè la gent mengi. Total, que fins passades les 13h no ens donen les entrades per la muntanya (120Ypp), el tiquet pel bus que et porta des del pàrking a on s’agafa el telecabina (40Ypp anada i tornada), i fins que no arribem al telecabina no ens donen els tiquets per pujar-hi. Total, que fins a les 14h no arribem a dalt la muntanya! La guia, en un perfecte xinès, dóna totes les instruccions a la gent, de com trobar-nos, quan trobar-nos, i el lloc on trobar-nos. Gràcies a una noia que mig parla l’anglès aconseguim esbrinar, amb més feina que treballs, saber que hem de ser a les 18h al lloc on hem deixat el bus abans d’agafar el minibús que ens ha portat fins el telecabina. Finalment, ens queden poc més de 3 hores per caminar per la muntanya.


L’altra part és que els trekkings a la Xina no són els trekkings que coneixem. Des d’on et deixa el telecabina (aproximadament a 1400 i pocs metres) per anar als pics que es visiten (1962mts., 2038mts, 2042mts, 2100mts i 2160mts respectivament) tots els camins són ... escales!!! La gent va a la muntanya amb sabatetes i faldilles perquè tots els desnivells es salven pujant i baixant escales. Com a mostra, alguna foto ...



Total, que el trekking es converteix en un pujar i baixar escales, quina decepció. Més que anar a caminar per la muntanya, sembla que fem una visita a Lourdes o a Montserrat. L’altra part és que només de començar a “escalar”, apareix una boira que no ens deixa veure res, i fins al final, quan ja comencem a baixar cap al telecabina, no torna a aclarir-se per deixar-nos veure alguna cosa. Compartim les vistes amb uns milers de xinesos que són molt cridaners. Hem deduït que deu formar part del peregrinatge, això d’anar cridant per la muntanya.





Necessitem pràcticament ¾ d’hora per arribar fins el bus, i vora les 17h comencem a anar-hi, no fos cas que ens deixessin.
Nosaltres arribem puntualment, i veiem la cara d’alleujament de la guia. Gairebé tothom és a lloc, menys 5 o 6 persones que arriben amb 1 hora de retard!. Total, que arrenquem a les 19h, i arribem a Xi’an a les 21.30h. Sort que per tornar podem utilitzar l’autopista que s’està construint, ja que només funciona un carril en direcció a Xi’an. Això ha escurçat la tornada en 1 hora.
Des de les 6.30h que ens hem llevat, a hores d’ara estem més rebentats que cansats. Però viatjar, i sobretot per la Xina, té aquestes coses ...

Volem fer un apunt especial pels lavabos. Portem uns dies fent trajectes de bus pels voltants de les ciutats i per visitar diferents zones, i hem tingut la oportunitat de “visitar” exemplars bastant ... com ho diríem ... espartants i olorosos. O sigui, el lavabo de les dones pot ser un petit rectangle amb 3 o 4 forats de costat sense cap mena de paret de separació, o com a molt, amb una petita paret de separació d’un metre. Evidentment no hi ha ni portes ni res de res. En el dels homes, també es pot trobar aquest format. El que comparteixen tots dos és un ambient irrespirable, tot i que molts dies no queda més remei que endinsar-s’hi. Realment un no sap l’estona que pot aguantar sense respirar fins que ho intenta ...





PUBLICA: Isabel

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada